Un lloc per viure conscient de viure
  • portalholístic

    Els millors professionals i centres

  • T'ajudaran a somriure't...

  • a relaxar-te...

  • a fluir com ell...

     

     

  • a sentir-los...

  • a contemplar-la...

  • a respectar-te...                                 

     

     

Xerrem amb... > Lama Jinpa Gyamtso

lama jinpa gyamtso portalholistic
Lama Jinpa Gyamtso

Vivim creient que som el que no som

Sàvies paraules del Lama Jinpa Gyamtso sobre el camí del Buda i la transformació que aquest representa

Dilluns, 14 de novembre de 2016

 Mentre penso en la xerrada amb el Lama Jinpa Gyamtso, sento el pes de tota la tradició ancestral que estic a punt de conèixer una mica més. El profund respecte que em provoca fa que em pregunti si seré capaç d’apartar els meus limitats esquemes mentals i copsar plenament el significat de les seves paraules.

El que sí que puc sentir és com el Lama Jinpa Gyamtso parla des de la presència plena, meditant cada expressió, tal com si aquestes provinguessin d’una veu més profunda, mancades de filtres, en total lluminositat. Com si el camí del Buda que el Lama Jinpa Gyamtso explica, es representés també a través de les seves paraules… Un gaudi i un regal!

En Lama Jinpa Gyamtso ha estat el vicepresident de la Fundació Rokpa i codirector dels Centres Samye Dzong de l’escola Karma Kagyu de budisme tibetà a Espanya els darrers 23 anys.

Us deixo agraïda aquesta profunda xerrada. 

 

Què vol dir “ser un Lama”?

En la tradició tibetana el Lama equival a un mestre, una persona autoritzada per a fer aquest paper.

I per una persona occidental, és més difícil ser budista o arribar a ser un Lama?

En quin sentit?

En el sentit de què potser a occident és més complicat deixar anar certes coses. Vivim en un món més materialista…

Bé, és un tema molt complex. Té diferents aspectes. En part sí que la nostra vida actual està plena de distraccions i d’ocupacions. Hi ha poc temps, molt estrès, poca tradició i poc foment d’espais que permetin més introspecció i un treball més personal... És un món abocat cap a l’exterior, cap a la conquesta de tot el que és extern, cap al desenvolupament personal de cara als altres i en aquest sentit sí. El camí que ensenya Buda, el camí del Dharma, és un camí que, no tot però en bona part, té a veure amb el cultiu de la ment a través del que s’anomena avui en dia “meditació”. I això requereix espais de tranquil·litat, de quietud i això és difícil.

El camí que ensenya Buda, el camí del Dharma, és un camí que, no tot però en bona part, té a veure amb el cultiu de la ment

Per altra banda, antigament hi havia més espai i temps per fer aquest tipus de treball. El context cultural de la tradició antiga, per exemple en el Tibet on el budisme s’ha mantingut durant 1000 anys sense canvis, és completament diferent del context social, cultural i econòmic que vivim en el món actual.

Per tant, no és que sigui més fàcil o més difícil. El que seria difícil precisament és creure que hem de traslladar tota una tradició i tot el seu context al nostre món. Això és una incongruència. No podem deixar de viure en el nostre món i convertir-nos a un altre estil de vida completament diferent. Hauríem d’anar a un altre país, buscar un altre lloc i fugir sempre de la nostra realitat. Aleshores, jo no crec que aquesta sigui la necessitat, sinó més aviat es tracta d’extraure de l’essència de l’ensenyança budista allò que pot ser útil en el nostre context i circumstàncies, en el nostre moment, lloc i època.

Adaptar l’ensenyança en certa manera…

Doncs sí, adaptar-la. El que cal avui dia, en la meva opinió, és utilitzar el cabal de coneixements, de saviesa i de mètodes, d’una gran qualitat terapèutica del budisme i saber-los utilitzar i transportar a la nostra realitat actual i context, sense pensar que necessàriament hem de canviar aquest context o que és un obstacle, sinó utilitzant-lo amb tots els seus avantatges i inconvenients per tal que també puguem realitzar aquesta transformació interior.

No podem deixar de viure en el nostre món i convertir-nos a un altre estil de vida completament diferent

I quan parlem de Budisme, estem parlant de camí, de dogma?

Hi ha moltes maneres d’entendre què significa això que en diem Budisme. Hi ha persones que tenen opinions o interpretacions diferents, però jo penso que si ens atenim a les ensenyances originals de Buda, ell va ensenyar un camí. Un camí vol dir, sobretot, un conjunt de mètodes per efectuar una transformació de la persona que serveixi per, diguéssim, disminuir aquells factors que fan que la vida sigui més complicada, que causen neguit i confusió, inquietud, patiment… i saber trobar i desenvolupar aquells factors i aquells potencials que ens permeten apropar-nos més a un estat de saviesa, de claredat, potser d’unió amb tot… o sigui, a un estat de pau.

Un camí vol dir, sobretot, un conjunt de mètodes per efectuar una transformació de la persona

Però en el Budisme un mateix és el seu propi Déu i guia, oi?

Bé, Déu és una cosa i Guia és una altra.

I quina és la diferència?

El seu propi Déu no sé què vol dir. Però si diem el seu propi objectiu, el fet últim… llavors podríem dir que un mateix és el camí…, un mateix ha d’arribar a ser el seu propi guia. El camí està dirigit a trobar-se a un mateix.

Aquest camí pot aprendre’s a través dels llibres o cal seguir a un mestre o a un Lama?

El contingut de les ensenyances de Buda està registrat al cànon de les escriptures que recullen el que ell va ensenyar. Però fa 2500 anys i en aquells temps no existia l’escriptura. Les ensenyances escrites van començar a aparèixer com a mínim 300 anys després de la seva mort. Aleshores van succeir-se noves versions i el resultat és que hi ha diferents cànons, tots extremadament voluminosos. Hi ha milers i milers de discursos de Buda escrits. Per tant aquest contingut escrit no sempre coincideix i hi ha diferents versions. Per altra banda hi ha efectivament la transmissió oral, no només dels ensenyaments, sinó de l’experiència que la pràctica d’aquests ensenyaments proporciona. De com guiar a les persones perquè aquestes instruccions i mètodes, i aquest camí ensenyat per Buda, realment facin efecte. No sempre en tenim prou amb llegir el que està escrit. Hi ha doncs, una transmissió viva, de persona a persona i aquesta és la funció d’un mestre que se suposa que ha experimentat suficientment aquest camí, l’ha aplicat, l’ha posat en pràctica i ha arribat a una suficient comprensió dels seus fruits i possibilitats, per a poder transmetre'l i guiar a un altre.

Aquest camí budista, implica descobrir la veritable naturalesa de la ment?

És una manera de dir-ho, sí.

Perquè la causa del patiment, és la ignorància de la ment?, seria aquesta la seva naturalesa?

Descobrir la veritable naturalesa de la ment és una manera de dir-ho. Però potser podríem dir que del que es tracta és de recuperar un estat. Ignorància vol dir que no percebem les coses correctament i que tampoc ens entenem a nosaltres mateixos. Vivim creient que som el que no som i que les coses són el que no són. Tenim una noció lleugerament equivocada de qui som i de què és tot. I aquesta noció fa que visquem d’acord amb aquesta visió de les coses que està equivocada, per tant tot surt malament. Per això no arribem mai a sentir-nos plenament unificats amb el món, satisfets, en pau, en harmonia de manera definitiva i absoluta; perquè bàsicament entenem les coses d’una manera equivocada.

Vivim creient que som el que no som i que les coses són el que no són. Tenim una noció lleugerament equivocada de qui som i de què és tot

I com ho fem doncs?

Del que es tracta no és tant de descobrir com són les coses o de descobrir com és la naturalesa de la ment, sinó de desfer una equivocació, una confusió, una interpretació errònia… I un cop es desfà, llavors les coses tornen al seu lloc naturalment.

Fàcil d’entendre però complicat a la vegada…

Bé. L’exemple típic és el d’una persona que entra en una habitació a les fosques o en penombra i veu una corda enrotllada a terra. Com què no hi veu clar, pensa que és una serp. Llavors té por, sent inquietud, surt corrents, va a buscar ajuda… Fa tota una sèrie de coses, actua d’una sèrie de maneres moguda per l’ansietat, el malestar, la por… només perquè ha vist una altra cosa en comptes de veure el que hi ha realment. Ha interpretat equivocadament.

Del que es tracta no és tant de descobrir com són les coses o de descobrir com és la naturalesa de la ment, sinó de desfer una equivocació, una confusió, una interpretació errònia…

I com es desfà aquest malentès?

Es tracta de fer entendre a aquesta persona que aquesta percepció que ha tingut és una percepció equivocada, que ha vist una serp però que no és una serp, que no hi ha cap serp i que aquesta serp és una interpretació errònia, com una imaginació equivocada. Quan encenem la llum, per exemple, automàticament la persona veu que no hi ha cap serp. Aleshores es tranquil·litza, li passen tots els mals i deixa d’actuar de forma neuròtica. Per tant, del que es tracta és de desfer un malentès examinant les coses minuciosament i apropiadament.

Examinant-les des d’un mateix?

Sí, des d’un mateix. Podem entendre el procés així, com un procés de desfer una cosa, més que de crear-ne una altra. Si diem: “Hem de descobrir la veritable naturalesa de la ment”, aleshores volem dir que la ignorància consisteix en el fet que no coneixem la veritable naturalesa de la ment i el que hem de fer és emprendre un viatge per trobar-la. Aquest potser no és el millor enfoc. No es tracta de trobar res, sinó de desfer una confusió, com si portéssim un vel. O de la mateixa manera que, en termes psicològics, a causa de les circumstàncies de la nostra infància o a l'educació, hem adquirit algunes nocions equivocades sobre la vida o sobre nosaltres mateixos i després, més endavant, hem de procurar alliberar-nos d'aquestes nocions per tal de gaudir de millor salut mental.

Les creences…

Sí. Creixem desenvolupant certs conceptes sobre nosaltres mateixos. Per exemple, si desenvolupes el concepte de què ets lleig o lletja i els teus pares o les circumstàncies t’han arribat a fer creure que ho ets, aleshores realment t’ho creus. Però ser lleig o maco és un concepte relatiu, depèn de com es miri… Potser no ho ets i el que passa és que t’ho has cregut. Et mires al mirall i et veus lletja o lleig perquè tens un filtre mental que et fa interpretar les coses d’aquesta manera.

... ser lleig o maco és un concepte relatiu, depèn de com es miri…

És un concepte que tinc de mi…

Sí. I del que es tracta és de reconèixer que la percepció que tens de tu mateix és una percepció filtrada per conceptes… Conceptes que en un moment donat van sorgir per les circumstàncies, però que no s’apliquen a una realitat objectiva, sinó que són una interpretació subjectiva i per tant has de desfer aquesta interpretació.

Uff… sona complicat!

Si aprens a adonar-te que només és un concepte i que no tens per què creure-te’l i treballes amb això, arribarà un dia que ja no pensaràs que ets lletja o lleig, per tant ja no t’hi sentiràs ni t’hi veuràs. Et veuràs tal com ets…

Practicar i estar alerta constantment, doncs…

Sí. Es tracta d’analitzar detingudament les coses, però també d'analitzar detingudament la pròpia ment i el seu funcionament. Entendre com funcionen els nostres pensaments i com estem filtrant allò que veiem a través de conceptes innats o adquirits. Ens cal adonar-nos que alguns d’aquests conceptes o creences no s’apliquen a la realitat. Molts d’ells són gairebé automàtics; no ens hem parat a pensar si són reals o no. Potser tothom pensa el mateix, per tant hi estem acostumats i funcionem així. La pràctica del Dharma consisteix, en bona part, en aturar-se i dir: “Vejam, un moment… Per què crec que les coses són així? Realment són així?” - Aleshores és quan veiem que no són així, sinó que són d’una altra manera.

La pràctica del Dharma consisteix, en bona part, en aturar-se i dir: “Vejam, un moment… Per què crec que les coses són així? Realment són així?

No cal anar a buscar sempre enfora, sinó que hem de trobar-ho a dins

Sí, no és tant buscar sinó aprendre a aclarir les coses. O sigui, el cultiu de la ment, en termes budistes, implica apaivagar les pertorbacions mentals, l’agitació, la turbulència, la confusió de la ment. Aquietar-la i aclarir-la. Un cop fet això, amb la claredat i l’estabilitat d’una ment més concentrada, simplement hem d’observar…

Observar què?

Observar el que ja hi ha. No es tracta de descobrir una cosa que abans no hi era, sinó més aviat de deixar que el que hi ha aparegui. Per tant és una pràctica que tracta més de deixar anar i de no fer, que no pas de fer.

I el que hi ha és algú que observa tot això?

Efectivament, quan observes tot això i dius: “Oh! Ara estic aquí i estic més quiet… ara estic més confós…”- veus que sempre hi ha algú descrivint el que està passant. Qui és aquest personatge que està tota l’estona comentant i que d’alguna manera creu que existeix, creu que hi és i creu que és l’observador de qui està sent observat?

Qui és aquest personatge que està tota l’estona comentant i que d’alguna manera creu que existeix, creu que hi és i creu que és l’observador de qui està sent observat?

Qui és??

Cal analitzar-ho detingudament, també! Examinar si realment hi ha algú que és l'observador o tot forma part d’un procés de pensament subtil. S’ha d’aprofundir en aquesta investigació interior i veure clar que en certa manera els pensaments, fins i tot els més subtils, creen confusió tard o d’hora.

Això és a un nivell més profund, doncs?

Sí. Hi ha diferents capítols, diferents nivells en aquest procés de desfer malentesos. És com anar aclarint el bosc, traient les males herbes… És qüestió de netejar el terreny. I existeixen diferents etapes. Primer talles les més gruixudes, després les més primes... Des del punt de vista de la meditació i de la visió budistes, la percepció absolutament clara només es pot tenir si transcendim la ment conceptual. Quan hom pot captar, observar i conèixer no a través de conceptes, sinó directament sense conceptes.

Continua sonant molt complicat…

Això és el més senzill que hi ha en realitat! Sense conceptes vol dir: estar relaxat i no fer res. No s’ha de fer cap esforç titànic. El que passa és que la nostra ment té un ímpetu, una inèrcia i estem acostumats a adjudicar qualitats, adjectius i termes a les coses: paraules, conceptes, valors, judicis… Fem això perquè és la manera com nosaltres coneixem el món: a través de distincions. Per diferenciar les coses posem paraules: “Això és això i allò és allò, això és maco, lleig, alt, baix, això m’agrada, això no m’agrada…”. Però tot són percepcions relatives, no hi ha res que sigui intrínsecament bo ni dolent, ni alt ni baix, a prop o llunyà, tu o jo… Totes aquestes percepcions són conceptes interdependents i per tant relatius. No es refereixen a una realitat "objectiva", sinó a una interpretació subjectiva de les coses. Es tracta de desfer també això. És un procés per anar desfent conceptes i veure les coses directament.

Des del punt de vista de la meditació i de la visió budistes, la percepció absolutament clara només es pot tenir si transcendim la ment conceptual

Però des de la mateixa ment que veu les coses així, uff!

Sí, des de la mateixa ment. Podríem dir que sí. La ment és coneixement i una de les seves activitats és la producció de pensaments. El primer pas és deixar de produir pensaments i simplement observar la pròpia cognició, la capacitat cognitiva de la ment, la consciència neta. I després utilitzar aquesta consciència neta, que és una consciència transparent, per veure les coses tal com s'esdevenen. Això ho ha de fer la pròpia ment, evidentment. Es tracta de mirar, perquè això s’ha de mirar.

Mirar?

Sí. Si vols veure què hi ha al fons d’un bosc perquè has vist una cosa que es mou, què fas? Poses tota l’atenció i observes. Aleshores comences a notar que apareixen pensaments: “Potser és un ós, o un senglar… o potser és un llangardaix o una persona…”- Però si vols veure-ho clar, has de deixar de pensar i observar detingudament, amb la ment en silenci. Es tracta del mateix, de saber observar amb atenció estable i clara el que hi ha. És un altre tipus de coneixement.

El primer pas és deixar de produir pensaments i simplement observar la pròpia cognició, la capacitat cognitiva de la ment, la consciència neta

Que diferent seria tot amb aquesta consciència de saber observar…

Sí, tot seria molt diferent. En la nostra vida quotidiana, sense anar més lluny, les nostres relacions amb les persones també estan plenes de filtres mentals i de conceptes: “M’agrada, no m’agrada, és home, és dona, és jove, és vell, és gran, és ric, és pobre…”. Piles i piles d’idees del passat que portem en el moment en què nosaltres ens relacionem amb una persona. Aleshores aquesta relació ja està totalment distorsionada per una muntanya de prejudicis. Potser tot això no són exactament pensaments, però són valoracions i guions mentals prèviament establerts que ens diuen si la persona ens agrada o si li portarem la contrària. Tot això fa que realment no puguem conèixer a l’altra persona. L’altra persona, és una persona! És un conjunt de partícules atòmiques que han sortit d’una estrella fa uns quants milions d’anys i és un miracle de la vida, d’aquest planeta, en aquest moment. Però no veiem tot això! Només veiem tota la nostra interpretació egocèntrica d’allò que per nosaltres és important o no, què ens interessa o no, a partir d’unes pautes primigènies. I no veiem l’amplitud i la profunditat del que significa un ésser viu, per exemple. Per tant, ens relacionem amb ell a través de totes les nostres històries mentals.

És quan apareixen els conflictes i judicis…

Si sabéssim desfer-nos una mica de tots aquests conceptes, estaríem molt més oberts per provar d’entendre a l’altre i saber què és el que ens està intentant transmetre. Podríem sentir més empatia, entendre millor els seus sentiments, les seves necessitats… en comptes d’imposar les nostres projeccions.

No ens sentiríem tan ferits…

Ni seríem tan susceptibles, ni estaríem tant a la defensiva… Tot seria i funcionaria diferent.

I la meditació és el camí per apaivagar la ment i aconseguir aquesta claredat?

En els textos budistes no existeix la paraula “meditació”; és un invent occidental. La paraula que es fa servir en el budisme és el “cultiu”: cultiu de la ment. Vol dir, cultivar una manera d’estar, una manera de ser, una manera de percebre neta, pacífica... Observar la pròpia ment i reconèixer que està funcionant d’una manera esbojarrada o confosa i que per tant hem de cultivar un estat que no sigui així. Veure que hi ha certes tendències que han d’anar desapareixent, cercar altres capacitats i fomentar-les, com la presència plena, l’atenció, la claredat, la concentració, etc.

En els textos budistes no existeix la paraula “meditació”; és un invent occidental. La paraula que es fa servir en el budisme és el “cultiu”: cultiu de la ment

Cultivar… que bonic!

Cultivar la ment és com cultivar un jardí. Has d’arrencar certes herbes i plantar-ne d'altres. I després anar cuidant, regant i mantenint-lo perquè vagin creixent. Amb la ment es tracta del mateix: de cultivar una altra manera de pensar, de percebre i de reaccionar i això ens centrarem a fer-ho en moments especials que anomenem “practicar la meditació”.

En silenci…

Sí. La pràctica formal d’aquest cultiu de la ment es fa en silenci. Però després hem de saber-la transportar, perquè la ment la transportem tot el dia! No només en certs moments formals. Tot el dia funcionem amb una manera de pensar, de percebre, de reaccionar… El camí del Dharma és un camí de transformació. Hem de transformar la nostra manera de ser. No només amb una estona ritual i cerimoniosa, sinó al llarg de tots els moments de la nostra vida. Meditar, en aquest cas, és estar atén. Recordar allò que hem entès, que ens convé i no ens convé per mantenir-ho i tenir-ho present al llarg del dia. D’això també en podríem dir meditació.

La pràctica formal d’aquest cultiu de la ment es fa en silenci. Però després hem de saber-la transportar, perquè la ment la transportem tot el dia!

Sí, perquè normalment entenem la meditació com una teràpia per calmar-nos, però no analitzem els pensaments i les accions posteriors

Bé, avui dia es parla de meditació a tot arreu i tothom entén coses diferents. La meditació budista bàsicament té dues etapes: la primera és per apaivagar, calmar, estabilitzar aquesta turbulència, agitació i confusió. I per a què? No només per estar relaxats i dormir més fàcilment. L’objectiu és veure-hi clar. Des de les coses més bàsiques i quotidianes fins a veure clar realment qui som i que fem aquí i què és tot. El veritable objectiu del cultiu de la ment és cultivar la seva capacitat de conèixer amb claredat, amb precisió, amb profunditat… Aleshores tot funciona millor, d’acord amb la naturalesa de les coses… Per tant patim menys i fem patir menys als altres…

Entendre la naturalesa de les coses, és entendre que un roure no es planteja res més i no vol ser res més que un roure? Ells no tenen una ment que els juga males passades

En part sí. Però nosaltres som conscients i això és un misteri! Jo crec que podem dir que la consciencia és el nostre do més gran, és la qualitat més extraordinària que tenim i a la vegada és el nostre problema més gran. Perquè la consciència és el que ens permet conèixer, ser conscients que som vius. I, des d’un punt de vista més ampli, podríem dir que l’univers s’ha fet conscient de si mateix a través nostre.

Veiem l’univers allà dalt…

Nosaltres som part de l’univers, no som extra universals! Som com una planta que ha crescut del fang de l’univers i que es mira a si mateixa i diu: “Ostres! Sóc aquí i l’univers és allà!”- com si estigués separada d'ell. Aquest acte de prendre consciència certament és un fet extraordinari! Però l’important és la capacitat de l’univers d’il·luminar-se a si mateix a través de la nostra consciència individual. És també quelcom extraordinari. Al mateix temps però, aquesta consciència fa que ja no puguem funcionar de manera automàtica com els animals o les plantes, per exemple. Ells no necessiten fer cap esforç per entendre res, sinó que automàticament ja saben com funcionar. En bona part el nostre cos s’encarrega també de fer els seus processos automàtics i no hem de prendre consciència d’ells. Però la part conscient de nosaltres, d’alguna manera s’ha distanciat, perquè el coneixement comporta un coneixedor i alguna cosa coneguda. Per tant, hi ha una sensació de distància, cosa que no és real perquè tot és part del mateix. Però nosaltres tenim aquesta percepció.

Nosaltres som part de l’univers, no som extra universals! Som com una planta que ha crescut del fang de l’univers

És la percepció de la dualitat…

Sí. I aquesta percepció és el nostre gran problema perquè ens sentim separats. Per tant, tenim por, ens sentim sols, no sabem d’on venim, no sabem on anem… En realitat venim de la terra i anem a la terra, no hi ha més històries! Cada un de nosaltres som com les onades: una ona surt del mar i torna al mar. En realitat en tot moment és mar i res més. Però com ens sentim separats, tenim totes aquestes preocupacions i comencem a pensar en qui som, què és bo i dolent, èticament correcte i incorrecte… Com és que hem de posar-nos normes i lleis? Perquè no estem segurs del que cal fer. Tot això ve de la consciència perquè funciona de manera dualista. És el nostre do i el nostre problema.

El roure està dins de l’univers…

Jo penso que sí, que podríem dir que l’objectiu és tornar a ser com un arbre. Però no d'una manera regressiva, sinó amb plena consciència, amb una consciència augmentada. Recuperar la simplicitat de ser com un arbre, però havent pres consciència que no som separats de la terra; que som la Terra!

...podríem dir que l’objectiu és tornar a ser com un arbre. Però no d'una manera regressiva, sinó amb plena consciència, amb una consciència augmentada

Què bonic!

Els humans ens hem distanciat de la natura i tot ha empitjorat. En certa manera actualment estem en un punt històric i evolutiu de màxim distanciament de la naturalesa i de nosaltres mateixos. Això ens dóna molt més poder i més capacitat per controlar-ho tot i conèixer fins al mínim detalls de les coses. Però al mateix temps ens aliena, ens aïlla i ens causa més patiment. Jo crec que el camí que Buda ensenya és un camí per tornar a ser, sense haver de fer res. Per tant, en certa manera es tracta de tornar a viure amb la simplicitat immediata d'una planta o un animal, però amb una diferència enorme, que és la de la plena consciència d’allò que estem fent i de la nostra unió amb tot.

Seria fantàstic…

Un roure sap ser un roure i un tigre sap fer de tigre sense cap mena de problema, i no han d’anar al psiquiatre o al psicòleg. Nosaltres no sabem que és ser home o dona o adult o vell o nen… o ser un ésser humà! I sempre ens ho estem preguntant: Com he de viure? Qui sóc? Quin és el meu potencial? Per què visc? Ni un roure, ni un tigre, ni una formiga es pregunten aquestes coses!

Hem d’aprendre a ser com ells!

Potser sí que hem d’aprendre a ser com un tigre, una pedra o un roure… però ho hem de fer a partir del do que és la nostra consciència!

Moltes gràcies Lama Jinpa Gyamtso per les seves paraules!

Cristina Jané

Llicència de Creative Commons

 

Enllaços d'interès relacionats amb aquesta xerrada:

- Lama Jinpa Gyamtso

- Centres Samye Dzong

- Fundació Rokpa

- Llibre: Morir y volver a nacer

 

T'ajudem a classificar totes les teves especialitats terapèutiques. Crea gratuïtament un perfil públic a PortalHolístic i fés-les arribar a qui les necessita.

Vols més informació?

 

 

Si necessites un professional, els tens tots aquí

 

O potser vols fer un esdeveniment relacionat amb teràpies naturals a prop de casa teva: troba'l aquí

 

 

 

 

 

 


Cercador

centres i professionals

de les teràpies naturals i activitats conscients

Select the region to restrict your search